A vegades la vida és tan fràgil com les ales d'una papallona,
un dia estàs feliç i en un instant reps una trucada...
Haurem d'aprendre a viure amb la seva absència i sobretot he de cuidar de la meva mare,
ella és la que ha viscut durant anys els alts i els baixos, amb una responsabilitat, un carinyo, un mimo i una capacitat de lliurament impressionant,
Mama, no creguis que la teva feina com a mare va acabar en la infància.
Ara que sóc adulta et necessito més que mai, perquè sempre seràs el meu referent per a ser millor persona, per creure en l'amor incondicional i en el suport constant. Encara necessito que em cuidis, que em protegeixis i que em guiïs. Així que no t'allunyis perquè em perdo sense el teu consell.
El bo de tot això, encara que sembli increïble que pugui haver alguna cosa positiva, és veure l'unides que estem, també t'adones realment de la gent que de veritat esta aquí, al teu costat, veus amb claredat les persones a les que importes i les que no.
L'equilibri és tan fràgil com l'aleteig d'una papallona, ara estem
intentant reprendre les nostres vides amb fortalesa, el meu pare
així ho voldria i hem de fer-li cas,
ara tot just li dono importància a determinades
coses que potser abans si es la donava, aprens al que veritablement
mereix certa preocupació. Si abans volia fixar-me i delectar-me en cada
moment bonic del dia, ara encara més.
Aquesta volta la necesitaba , espero continuar il·lusionar-me com abans amb cada post i desitjo que us agradi.
Fins aviat!!
Sí, en esos momentos se ve quién está de verdad contigo o no. Duro, pero como bien dices, aprendes a ver la vida de otra manera y a valorar más.
ResponEliminaUn abrazo.
Hola Julia. Muy bonito tu blog, lleno de sentimiento y sabiduría. Gracias por tus bonitas palabras. Besets
ResponEliminaHola Julia. Muy bonito tu blog, lleno de sentimiento y sabiduría. Gracias por tus bonitas palabras. Besets
ResponEliminaTIENES UN BLOG MUY BONITO Y DELICADO ,ME QUEDO DE SEGUIDORA TUYA ¡¡¡ SALUDOS !!!
ResponEliminaEfectivament, una trucada per telèfon, una traveta d'una persona estimada, un maldecap o un desig malsà que ens enmalalteix, en qualsevol moment podem tenir a la mort de companya, i hem de viure cada moment com si fora el darrer, si arribem fins ací ja sabem què és l'infern i el Cel.
ResponEliminaVicent
Hola Julis, la dulzura de las mariposas revolotean entre tus palabras. Hermoso blog.
ResponEliminaSaludos.
Ha sido una grata sorpresa llegar a tu blog y encontrarme con las flores, las mariñosan que siempre revolotean en torno a ellas y además un gato. Las magníficas fotos ¿las has disparado tú? Si esto fuera así, tendríamos en comun esos tres dominantes amores: mas la afición a la escritura. Son muchas casualidades, solo faltaría que coincidiéramos en el signo del zodiaco y en el número de hijos, ja, ja. Bueno, ya me dirás. Es un blog precioso desde todos los puntos de vista. Encantador.
ResponEliminaUna dulzura todo lo que has escrito Julia.
ResponEliminaEl tiempo cura las penas y además siempre se aprende algo, como por ejemplo lo que dices tú... y algunas cosas que no se percibían, cobran importancia, y las simplezas desaparecen.
Me encantó leerte.
Un abrazo.
una maravilla de aRTE TU ESCRITO
ResponEliminaSeguro que tu padre estará orgulloso de veros yan juntas.
ResponEliminaUn abrazo fuerte.
Preciosas imagenes. La falta de un ser querido te hace mas fuerte y valoras más lo que tienes.
ResponEliminaMe encantó tu escrito.Te sigo.
Un beso fuerte.
¡Qué belleza de imágenes! Verdaderos ángeles de la Naturaleza.
ResponEliminaUn abrazo
Julia, llevas muchas razón me quedo con disfrutar de los atardeceres, ir a la playa, y leer yo lo haré me desconectaré unos dias del ordenador lo necesito , un abrazo desde mi brillo dle mar
ResponElimina