La vida és dura, la vida no és un camí de roses
Les coses que ens succeeixen a la vida no són sempre les que esperem o volem. Si tot succeís com volem ens perdríem moltes coses: no aprendríem a força de l'experiència, ni aprendríem per les lliçons que ens dóna la vida.
No serveix de res que ens queixem per la forma en què ens han anat les coses, els nostres plors no faran que les coses canviïn. Al responsabilitzar-nos el que obtenim són possibles solucions i una major càrrega de recursos.
La vida no és un camí de roses com alguns ens volen fer creure. Moltes vegades és molt dura, però és una cosa que val la pena ser viscut.
El que en aquesta vida ens ajudarà a créixer és entendre que els nostres problemes són més una oportunitat. Hem de recordar que totes aquelles coses que val la pena aconseguir, generalment no són senzilles d'obtenir, requereixen d'un esforç.
Si ho mirem amb una mirada simple podríem dir que la vida no és justa i en ocasions, a algunes persones els passa contínuament, considerem que el món és difícil de ser entès. El que no podem pretendre és que la nostra existència estigui lliure de dolor, això no és possible, encara que tots tractem que evitar el dolor o el sofriment a totes costa.
El dolor en certs moments és inevitable, però el que podem triar és la forma en la qual ens enfrontem a aquest dolor. El dolor hi ha vegades en què és inevitable, la desgràcia no.
La clau està en la forma en què ens enfrontem a la vida, la manera.
Les condicions que ens envolten o se'ns presenten no són determinants. La nostra vida no està regida per un Tot que el mou al seu capritx, ni tampoc per un destí ja escrit.
La veritable clau a tot això es troba en dir-li si a la vida malgrat totes les dificultats que formen part de l'existència humana. Cal aprendre a viure-la plenament, trobant totes aquelles positives que té i traient-li el major partit per gaudir-la.
La vida és dura sí, però tu has de ser-ho més
A tall de conclusió:
VIURE EN AQUESTA TERRA ÉS COM ANAR A L'ESCOLA. CADA UN DELS ESDEVENIMENTS QUE VIVIM SÓN LES LLIÇONS QUE HEM DE APRENDRE.
GRÀCIES A TOTS, MOLTES GRÀCIES PER ELS VOSTRES COMENTARIS, US AGRAEIXO DE TOT COR I HEM DONEN FORCES PER A SEGUIR GRÀCIES!
Si plantem Una llavor d'amistat
recollirem sempre un ram de felicitat ...
Julia.
BON DÍA BONICA... No se quin deu ser el teu problema en aquestos moments, pero sia com sia el que dius es ben cert, per quatre coses que no ens agraden n'hi ha una que ens dongui al-legria, i sincerament i per la meva experiencia, la al-legria acostuma a durar poc, aixis es que tal com diuen els mestreS budistes, NO HAY CRECIMIENTO SIN DOLOR, pero vaja.... quina jugada ens han fet no creus?, sobretot als qui estem plens de bona voluntad i amb ganes de compartir sembla que tot ens arriva a nosaltres; pero així es i així ho hem de viure si o si.
ResponEliminaMOLTS ANIMS SIA EL QUE SIA I DESDE AQUÍ REB TOTA L'AMISTAD D'UNA VETERANA DE GUERRA QUE ENCARA ESTA VIVA.:)))))
És, crec jo, com tu dius, Julia, el que passa és que hi ha un moment que t'enamores de la vida, tot i que no saps ben bé el que t'espera tot i que ho intueixes, i no vols ser com el rei Mides, vols que hi haja un altre que de tant en tant et faça la guitza. Si pot ser sense dolor i que ho puguem portar bé.
ResponEliminaVicent
no sera un camino de rosas pero hay que continuar
ResponEliminaQue lindo post!
ResponEliminaAdoro las rosas y la gente positiva que puede distinguir lo bello y simple de la vida.
Un abrazo grande para ti y dias llenos de felicidad.
mar
Ja té una altra seguidora més 460, passi i segueixi el meu blog on posa (participar en aquest lloc) en aquest enllaç http://mibonitolugar.blogspot.com.es/ espero la seva visita
ResponEliminaOlá Júlia!
ResponEliminaLindo seu blog!
Bjssss